dilluns, 3 de juny del 2013

Sant Climent de Taüll

Sant Climent de Taüll

Sant Climent de Taüll és una església romànica de la localitat de Taüll, al terme municipal de la Vall de Boí, dins de l'antic terme de Barruera. És a l'entrada sud-oest del nucli vell de Taüll, a ran de la carretera L-501. No és gaire lluny de la de Santa Maria de Taüll, que es troba en el centre del poble.


L'església

 És de planta basilical amb tres naus, un absis i dues absidioles, més una torre situada a la façana meridional cap a l'orient, molt a prop dels absis. Les naus convergeixen lleugerament cap a la capçalera. L'estructura de l'edifici és rústica, amb la pedra dels murs sense tallar. Aquests no tenen finestres, i són els seus vans les portes, la de migdia i l'occidental (més la que dóna accés a la torre). La construcció de la coberta és molt primitiva i rústica. Les bigues estan superposades i esteses de mur a mur sense atirantar, de manera que formen una armadura central des d'on es distribueixen les altres bigues que sostenen el sostre.

 

Pintures murals

  En el seu origen tota l'església va estar revestida amb decoració policromada, les parets de les naus, l'absis, i les columnes. S'han conservat a través dels segles les pintures de l'absis central, d'una de les absidioles i de les claus dels altres arcs. Aquestes pintures van ser traslladades a principis del segle XX al Museu Nacional d'Art de Catalunya per protegir-les i conservar-les adequadament, evitant una possible venda i exportació als Estats Units.

L'absis central


 

Està vestit amb una túnica grisenca i embolicat amb un mantell blavós. Els seus peus nus descansen sobre una semiesfera, sortint de la màndorla. Al seu voltant es veuen quatre àngels que porten els atributs dels quatre evangelistes i dos serafins de sis ales, en les quals s'han dibuixat sis ulls.

 

La zona inferior mostra un fons de to blavós sobre el qual estan dibuixades les figures de la Mare de Déu i cinc apòstols, sota arcs rebaixats que recolzen sobre capitells foliats. La Mare de Déu està vestida amb una túnica blanca i un mantell blau.

 

 

dilluns, 27 de maig del 2013

     

Unió Europea

 
La Unió Europea (o la UE) és la unió econòmica i política de vint-i-set estats independents, localitzats majoritàriament a Europa. Es va establir en el Tractat de Maastricht l'1 de novembre de 1993.

 
La Unió Europea opera institucionalment amb un sistema híbrid d'intergovernalisme i supranacionalisme


Geografia política: els estats membres

La Unió Europea està integrada per 27 estats sobirans i independents, coneguts com a "estats membres": Àustria, Bèlgica, Bulgària, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Alemanya, Grècia, Hongria, la República d'Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, els Països Baixos, Polònia, Portugal, Romania, Suècia, el Regne Unit, la República Txeca i Xipre.

Drets humans i igualtat

Un dels principals objectius de la UE és promoure els drets humans en el seu interior i en tot el món. Dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans són els seus valors fonamentals.

 

Institucions transparents i democràtiques

I mentre segueix creixent, la UE continua esforçant-se per augmentar la transparència de les institucions que la governen i fer-les més democràtiques. Així, el Parlament Europeu, elegit directament pels ciutadans, augmenta les seves competències i els parlaments nacionals adquireixen més protagonisme al treballar a mà amb les institucions europees. 

 

 


dijous, 11 d’abril del 2013

jocs olimpics antics

L'esport a la Grècia antiga



 A partir dels dotze anys, almenys en les famílies benestants , el noi era confiat a un preparador que l'instruïa en el gimnàs o la palestra -un espai cobert de sorra a l'aire lliure quadrat i voltat de vestidors, banys i altres sales

Cada ciutat celebrava competicions esportives als principals festivals que dedicaven als seus déus, com a les Panatenaics d'Atenes. D'aquests jocs locals sortien seleccionats els millors atletes que representaven la seva ciutat en els jocs o festivals religiosos i esportius oberts a participants de tot Grècia.Els grans festivals atlètics panel·gènics se celebraven periòdicament a Delfos (Jocs Pítics), Corint (Jocs Ístmics), Nemea (Jocs Nemeus) i Olímpia (Jocs Olímpics). Aquests darrers van ser els més antics i els que van durar més: més d'onze segles.



Els jocs d'Olímpia

Olímpia, situada prop de la ciutat de Pisa, a la regió grega d'Èlida (Peloponnès), era un santuari consagrat als déus de l'Olimp, especialment a Zeus Olímpic, un complex alhora religiós, cívic i esportiu, amb diversos temples, un estadi, un gimnàs, una palestra i un hipòdrom.
L'origen dels Jocs Olímpics es perd en la foscor dels temps dels herois. Segons el mite qui va establir per primer cop els Jocs a Olímpia va ser Pèlops. Aquest heroi, després de ser expulsat del seu reialme, va arribar a Pisa, on regnava Enòmau. Enòmau no volia casar la seva filla Hipodamia a causa d'un oracle segons el qual el seu gendre el mataria. Tot i així la bellesa d'Hipodamia atreia molts joves desitjosos de prendre-la en matrimoni i, per evitar que s'hi casessin, els desafiava a una cursa de carros amb la condició que, si vencien, els atorgaria la mà de la seva filla però que, si perdien, serien executats. Gràcies a l'extraordinària velocitat dels seus cavalls, regal del déu Ares, Enòmau havia vençut ja dotze dels pretendents de la seva filla i havia penjat els seus caps a la porta del seu palau per dissuadir altres d'intentar-ho. Tanmateix això no va espantar Pèlops, que, només arribar, es va enamorar d'Hipodamia i va reptar el rei. Abans de la cursa Hipodamia, també enamorada de Pèlops, va subornar el cotxer d'Enòmau perquè substituís l'eix de fusta del carro del seu pare per un de cera. Quan el carro es va trencar durant la cursa, Enòmau va ser arrossegat pels seus cavalls i va morir. Així Pèlops es va poder casar amb Hipodamia i va esdevenir rei de Pisa, però no devia tenir la consciència del tot tranquil·la perquè va instituir uns jocs a Olímpia en record d'Enòmau. Al cap d'un temps es van deixar de celebrar fins que un altre heroi, Hèrcules, els va restaurar.

dilluns, 8 d’abril del 2013

Visita museu de molins de rey

Museu de molins de Rey

és un museu d'història local que reflecteix la història, la cultura i l'artesania de la població de Molins de Rei, a la comarca del Baix Llobregat, i dels territoris veïns més immediats al municipi

Exposició Les col · eleccions del museu són Molt variades i compten amb materials arqueològics procedents d'excavacions realitzades a Molins de rei i voltants, elements arquitectònics i escultòrics d'edificis locals ja desapareguts (especialment el Palau Requessen i Castell ciuró), eines d'oficis tradicionals, ceràmica, pintura, numismàtica, conquiliologia, geologia mineralogia.

 


dilluns, 18 de març del 2013

La Dictadura de Agusto Pinochet


Entrevista al meu avi



LA DICTADURA DE PINOCHET Què va passar després del Cop?

La dictadura de Pinochet ha estat àmpliament criticada tant al país com a la resta del món per les greus i diverses violacions als drets humans comeses en el període denominat com a Règim Militar, per la qual cosa Pinochet va haver d'enfrontar diversos judicis fins a la data de la seva mort, encara que a causa substancialment al seu estat de salut, mai va poder ser condemnat a cap pena.
Després del Cop d'estat de setembre de 1973, Pinochet va instaurar un ferri i cruent règim a Xile que va causar la mort de milers de persones i desapareguts i va provocar la fugida d'un milió de persones, que van buscar refugi a Europa, principalment. El dictador, que va sucumbir a la seva pròpia vanitat després de proposar un plebiscit que va perdre, sobreviu als intents de la Justícia que pagui pel que va fer.
Pedagogia del terror
L'11 de setembre de 1973 es va instal·lar cruentament a Xile una dictadura que va acabar amb 150 anys d'història republicana, va impregnar d'autoritarisme les institucions del país i va canviar la vida dels seus habitants. A la retina dels xilens quedarà per sempre la imatge de la Moneda en flames, els estadis convertits en presons i les fogueres en què van cremar milers de llibres "perillosos’’
El mateix dia del cop, els comandants en cap, amb Pinochet al capdavant, es van constituir com a Junta Militar, van declarar el país en "guerra interna" i van decretar l'Estat de Lloc, que es va prorrogar, excepte breus períodes, fins a 1987, toc de queda inclòs. Pinochet va exercir el poder amb mà de ferro fins a 1990, anys en els que va implantar un model neoliberal a ultrança que, encara que va sanejar l'economia, va deixar més de cinc milions de pobres, segons xifres oficials. Algunes investigacions assenyalen que la presència de forces militars als carrers, els helicòpters sobrevolant les ciutats de nit i els arrestos a plena llum del dia van contribuir a instaurar la "pedagogia del terror" del règim.

Legado político
Como legado político, además, Pinochet dejó una Constitución, aún hoy vigente, y diversos coletazos autoritarios que los gobiernos democráticos no han podido desatar, como la figura del senador vitalicio, que sirvió al dictador para esquivar el banquillo en el que ajustar cuentas con la Historia. En 1988, tras negociar con algunos sectores de la oposición a la dictadura, Pinochet llamó a un plebiscito con el que pretendió legitimar su Gobierno. Perdió y su derrota marcó el fin de una sangrienta dictadura.

La personalitat d'Augusto Pinochet roman oculta des de fa 30 anys després d'unes ulleres fosques i ara s'escuda després d'una demència legal que evita el seu judici. La seva imatge demacrada a Londres, durant la seva detenció per ordre del jutge espanyol Baltasar Garzón, contrasta amb la seva arribada a Santiago, 503 dies després. Quan el Boeing 707 de les Forces Armades que el va portar de tornada al seu país va prendre terra a Xile, es va aixecar de la cadira de rodes de la qual s'havia servit per moure i va avançar per la pista de l'aeroport com ressuscitat. "La Història mostra que els dictadors mai acaben bé", va declarar en una ocasió a la revista 'The New Yorker'.



dilluns, 4 de març del 2013

Patrimoni històric

Cada any visiten Egipte milions de turistes interessants a conèixer l'extraordinari patrimoni històric del país.

cada dia visiten el vall dels Reis uns 9.000 turistes. Simplement la suor
dels visitants, que eleva la humanitat de l'interior de les tombes,
es capaç de fer malbé les pintures. Per això s'ha posat en marxa un
pla per conservar la vall en què, entre altres mesures, es planteja la limitació del nombre de visitants.

Luxor temple27.JPG Tebes, la ciutat del déu Amor, va ser la capital d'Egipte en temps dels imperis Mitjà i Nou. El lloc comprèn els temples i palaus de Karnak i Luxor, així com les necròpolis de la Vall dels Reis i la Vall de les Reines. Tots aquests monuments són testimonis impressionants de l'apogeu de la civilització egípcia.

Patrimoni cultural de les Piràmides de Gizeh 

Les piràmides de Gizeh, juntament amb l'Esfinx, són la icona més recognoscible d'Egipte en els últims quatre mil anys. La Necròpolis de Gizeh, on es troben les piràmides, està a uns 25 km al sud-oest del centre de la ciutat del Caire, hi ha 8 km fora de la ciutat antiga de Gizeh. No obstant això, a causa del creixement continu del Caire, el desenvolupament de ciutat va arribar fins a la
frontera amb el desert de les piràmides. des de 1979 


dilluns, 25 de febrer del 2013

La societat egìpcia

              

                            
                    
la societat egipcià estava formada per diversos grips que tenen condicions de vida
i ocupacions molt diferents.
 Els privilegiats
El faraó, els nobles, els sacerdots i els escribes formaven una minoria privilegiada que tenia el poder polític i la riquesa.
Els nobles eren els membres de la família del faraó i altres famílies que el faraó havia recompensat amb extenses terres i grans tresors.
Els sacerdots constituïen un cos de funcionaris, redactaven els documents oficials i portaven
els comptes dels impostos rails i de les mercaderies que entraven i sortien dels magatzems del palau
del faraó.  

 Els escribes: constituïen un cos de funcionaris, redactaven els documents oficials i portaven els comptes dels impostos reals i de les mercaderies que entraven i sortien del magatzems del palau del faraó.